Coneixement obert i democràcia

Llegeixo a BuzzFeed com un equip d’investigadors, finançats per Open Technology Fund, el Pulitzer Center, i l’Eyebeam Center for the Future of Journalism, han aconseguit localitzar uns quants centenars de centres de detenció i camps de treball a la Xina. Aquest article forma part d’un llarg treball de periodisme d’investigació sobre els centres de detenció i els camps de treball on el govern xinès empresona i exploten minories religioses com els Uighurs (part 1 de la investigació i part 2).

L’interessant de la notícia, des d’una vessant tecnològica, és com han aconseguit localitzar aquests centres al mapa: ho han fet a partir d’aquelles ubicacions que a Baidu Maps (l’equivalent xinès de Google Maps) apareixen “censurades”, és a dir, que quan fem zoom no podem veure què hi ha. És a dir, que han aconseguit identificar-los i localitzar-los justament gràcies al que el govern xinès volia amagar. Ironies de la vida, i de la tecnologia.

Ocultar les imatges satèl·lit de certes localitzacions als mapes no és una pràctica exclusivament xinesa, es fa a tot arreu. Si intenteu veure les imatges de satèl·lit que ofereix Google Maps de la base aèria de Torrejón de Ardoz veureu que estan amb una resolució molt més baixa que la dels voltants; fins i tot hi ha articles sencers i entrada a la Wikipedia dels llocs censurats o protegits per un motiu o un altre, tant a Google Maps i altres serveis d’imatgeria com a Street View. Les raons són moltes: des de protegir ubicacions militars o instal·lacions crítiques, a evitar tafaners en llocs on s’han comès crims notoris, o protegir espais naturals amb espècies en perill d’extinció, no fos cas que algun monarca “campechano” decidís anar-hi a caçar els pocs exemplars que en quedin com a trofeu “exclusiu”. La qüestió important aquí és, si bé és fàcil determinar automàticament totes aquelles parts del mapa que han estat amagades (aquells quadrats que veiem sense imatge o que es veuen amb menys resolució, difuminats), com s’ho han fet els investigadors per a poder determinar quines parts eren, efectivament, centres de detenció? És a dir, una cosa és saber que hi ha una part del mapa on s’hi amaga quelcom, i una altra ben diferent és saber què és el que s’hi amaga.

El que han fet els investigadors és, en primer lloc, automatitzar la identificació de les parts dels mapes que estaven censurades. Això és possible gràcies a la disponibilitat d’APIs públiques (interfícies de programació d’aplicacions, és a dir, un mecanisme documentat públicament per poder accedir a un sistema informàtic des d’un altre sistema informàtic). Llavors, han localitzat aquestes mateixes ubicacions en altres sistemes de mapes, serveis d’imatges per satèl·lit, etc., per intentar trobar millors imatges de la zona; aquí van tenir sort que Planet Labs els hi va oferir, gratuïtament, imatges en alta resolució de les zones que volien veure i, fins i tot, van programar un dels seus satèl·lits per aconseguir imatges actualitzades. Però també van poder fer la seva feina gràcies a les fonts obertes de dades que facilita l’Agència Espacial Europea, i a serveis que, si bé no són oberts sí que estan públicament disponibles, com el ja mencionat Planet Labs o com Sentinel Hub, que posen a l’abast de qualsevol persona interessada l’accés a imatges via satèl·lit en alta resolució de qualsevol lloc del món. A partir de les primeres imatges obtingudes van poder identificar patrons del que eren centres de detenció: format de la construcció, distribució, entorn, etc., el que els hi va permetre filtrar quins llocs podien efectivament ser centres de detenció i quins eren altres coses que no els interessava per a aquesta investigació. A partir d’aquí ja vé una feina molt més manual, de revisar la informació obtinguda (curate data que en diuen els anglosaxons), de quadrar la informació amb els testimonis personals que tenien, etc. I tota aquesta investigació ha estat possible gràcies al finançament de l’Open Technology Fund, entre d’altres.

El quid de la qüestió però, des d’un punt de vista de com s’ha aconseguit dur a terme la investigació, radica en la importància del coneixement obert. Finançat per una entitat dedicada a avançar en la llibertat a Internet i el coneixement obert. Realitzant l’anàlisi amb software que han desenvolupat fent servir programari de codi obert (python, linux,…). Utilitzant fonts de dades obertes, com les de l’ESA, o d’altres que entitats privades han decidit obrir a aquests investigadors perquè poguessin dur a terme la seva investigació, com ha estat el cas amb Planet Labs. I, finalment, publicant la seva investigació i detallant-ne a diversos llocs com ho han fet, per tal que d’altres puguin construir i avançar al damunt del que ells han fet. I, per mitjà d’aquest coneixement i recursos oberts, ampliant els límits i l’abast de la democràcia, fent-nos ciutadans més conscients del món on vivim (encara que potser no ens agradi), i ensenyant-nos eines per avançar en aquest camí i per construïr una societat més justa, oberta, democràtica i conscient. Tot això no seria possible sense les eines, organismes i recursos de coneixement obert. La democratització del coneixement ens farà lliures.

Els exemples són molts (tot i que massa pocs encara) i clars. L’amic Benjamí Villoslada hi tenia gairebé una obsessió quan va estar al Govern de les Illes Balears, en el fet que les dades fossin obertes però, no menys important, accessibles de forma automatitzada per a qualsevol que volgués fer-ne ús. Les dades obertes i les eines obertes ens permeten millorar la societat entre tots. En vèiem un altre exemple clar, fa pocs dies, en aquesta història publicada a Wired sobre com a Taiwan han atacat la pandèmia. En aquesta història hi ha molts elements dignes d’estudi: dades obertes, eines obertes o d’altres amb interfícies públiques (i públicament accessibles per a qualsevol, és clar), compartició del coneixement (coneixement obert, govern coneixedor i conscient en matèria digital, col·laboració ciutadana dels activistes informàtics, comunicació, per via de les eines digitals i de l’observació del que passa al mateix entorn, entre ciutadans i govern i, sobretot, respecte i empatia. És un magnífic exemple de com la democràcia millora quan el coneixement, en el sentit més ampli possible, és obert i tothom hi pot participar.

És justament pel que el malaurat Aaron Swartz va lluitar fins a –literalment– la mort: per fer que el coneixement fos lliure per a la millora de la democràcia i de la societat. Va morir per intentar que la investigació a la qual tenia accés el MIT, investigació majoritàriament pagada amb diners públics, fos pública. La cosa per la qual fou condemnat al 2011, ara comença a ser una tendència a cada cop més universitats i centres de recerca.

L’Aaron va fundar el conegut lloc web Reddit, va definir la sintaxi de l’estàndar RDF/XML, va contribuir a la creació de Creative Comomons –la llicència de coneixement obert–, i va ser cocreador de Markdown, l’estàndard de marcatge amb el qual escric aquestes línies. Era un visionari però, sobretot, una persona de fortes conviccions ètiques que va trobar en l’activisme digital la seva manera de contribuir a fer un món millor per a tothom.

Descansa en pau, Aaron. Llarga vida al coneixement lliure.

PS: us recomano que mireu el documental “The Internet’s Own Boy: The Story of Aaron Swartz” disponible, òbviament de forma gratuïta, a YouTube.