Donald Trump i gat per sopar
Donald Trump i gat per sopar
Una de les moltes barbaritats que ha deixat anar Trump és que els immigrants haitians mengen gats. El que potser no sabia l'home del cap taronja és que els catalans de casa bona sí que en menjaven!
Una de les barbaritats, que de ben segur haureu sentit, que ha deixat anar Donald Trump en aquesta campanya és que els immigrants haitians es mengen els gats i els gossos dels seus veïns. El que potser no sabia aquest fanàtic del cap taronja quan va dir aquesta astracanada és que els catalans tenim una mica d’història, i de llegendes, en això de menjar gat.
Durant els anys foscos de la postguerra espanyola, quan la gana mossegava més fort que les rates de quatre potes —les de dues potes i uniforme gris tenien més mala llet-, va sorgir una història que encara avui fa aixecar les celles i arrufar el nas a més d'un: la llegenda del "gat per llebre" als restaurants.
Imaginem-nos l'escena: un local humil, amb les parets descolorides i les taules coixes. Els comensals, amb els estómacs buits i les butxaques encara més buides, esperen ansiosos el seu plat de "conill" a la brasa, rostit o a la caçadora. El cambrer arriba amb un somriure sospitós i serveix una carn que, si bé fa una olor deliciosa, té una aparença una mica... felina.
Aquesta història, que s'ha transmès de generació en generació, suggereix que alguns restaurants poc escrupolosos servien gat en lloc de conill als seus clients desprevinguts o afamats. La idea no és tan esbojarrada si considerem la desesperació d'aquells temps. Amb les cartilles de racionament i l'escassetat generalitzada, la imaginació culinària es va disparar, donant lloc a receptes tan creatives com les truites de patata sense ou ni patata, i a situacions tan tristes com els ossos de pernil de lloguer o l’epidèmia de latirisme per l’elevat consum de guixa.
Però, era realment una pràctica estesa? O és simplement una exageració nascuda de la misèria d'aquells anys? La veritat és que no hi ha evidències històriques sòlides que confirmin aquesta pràctica de forma generalitzada. No obstant això, la frase "donar gat per llebre" existeix des de molt abans de la Guerra Civil, i fa referència a l'acte d'enganyar donant una cosa de menor valor fent-la passar per una altra de major qualitat.
El que sí sabem amb certesa és que durant la postguerra, la gent va haver de recórrer a ingredients inesperats per sobreviure. Es menjaven coses que mai haurien imaginat, des de pa fet amb farina de castanyes fins a "xocolata" elaborada amb garrofes, passant per pa “blanc” que realment es blanquejava amb calç. Ara bé, el gat també s’havia menjat en algun moment de la història de Catalunya. De fet, un dels receptaris més importants de la història de la cuina catalana, El Llibre del Coch del mestre Robert, ja conté una recepta de gat.
El Llibre del Coch va ser publicat a Barcelona i en català l’any 1520, sent el primer receptari imprès a la península ibèrica. Fou traduït al castellà al 1525, convertint-se en el primer receptari imprès en castellà del que n’hi hagi constància. És el quart llibre de cuina en llengua catalana que en tinguem constància, després del Llibre de Sent Soví (1324, partint d’un manuscrit del 1313), el Llibre d’aparellar de menjar (tercer quart del s. XIV), i el Llibre de totes maneres de potatges (mitjan segle XV).
Però parlàvem de menjar gats... Tal i com explica Raquel Parera en aquest article, «la recepta del llibre del mestre Robert que avui ens semblaria més insòlita és, sens dubte, el gat rostit (cap. 122). Els experts de la Fundació Alícia suggereixen que devia ser un gat salvatge. El cas és que, si us han donat gat per llebre, al Llibre del coc s’explica detalladament com el podeu aprofitar. Es creia que la carn del cap feia tornar boig, de manera que no se’n podia menjar, per més famolenc que s’estigués. El gat s’havia d’enterrar un dia i una nit; després es rostia a l’ast, untat amb allioli, i es tallava com un conill. Mestre Robert acaba així la descripció de la recepta: “Menja’n i veuràs quin plat tan singular”. »
En aquest context, se m’acudeix que potser el que hagi pogut passar és que alguna persona, coneixedora del receptari de Robert de Noia, hagués convidat a Donald Trump a sopar i aquest, potser inadvertidament, es mengés el cap d’un gat rostit. Clar que d’això n’hauria de fer força temps, perquè no és pas res de nou que a aquest senyor el seny li fa figa.
Així que la propera vegada que demanis un "conill" a la brasa en un restaurant, potser voldràs mirar-lo dues vegades abans de clavar-hi la forquilla. Per si de cas, no te’n mengis el cap. No fos cas que et donessin gat per llebre!
La recepta
Ho sé, no us podia deixar sense recepta.
Prepareu un allioli (all, oli i sal), al que afegireu suc de llimona, fulles de farigola i romaní frescos, i un parell d’anxoves ben xafades, que quedin com una pasta, fins a obtenir una textura densa com un líquid espès. Remeneu bé aquesta barreja i feu-la servir per pintar el gat conill, prèviament salpebrat i posat en un ast. Pinteu el gat conill també per dins, i poseu-hi (a l’interior) unes branques de romaní i farigola amb una fulla de llorer; ho podeu fer aguantar tot bridant l’animal amb un cordill de cuina. Emboliqueu l’animal amb paper d’al·lumini i feu coure la bèstia a l’ast, a temperatura baixa (podeu jugar amb la distància al foc si ho feu amb brasa). Quan la carn ja estigui gairebé cuita, treieu l’embolcall d’al·lumini i poseu el gratinador del forn (o acosteu l’ast a les brases) per donar-li un punt rostit per fora. Torneu a pintar amb el sobrant de la barreja i ja us ho podeu cruspir.
Bon profit!