“Wine trucks” a la selva
“Wine trucks” a la selva
La Selva Negra és verda i és un bosc enorme, però està ben cuidada i els seus pobles i restaurants són un aparador de la seva cultura i no només un parc temàtic per turistes. N'hauríem d'aprendre.
Aquest estiu he passat uns quants dies per la Selva Negra, que ni és negra ni és una selva. Perdoneu la broma fàcil i dolenta. Ja està, no en faré cap més. Boscos frondosos i preciosos, molta aigua, bona temperatura la major part dels dies. Els pobles bonics, baixos, amples, extensos, no com les ciutats… -és el que té tenir espai per créixer. Però, sobretot, tranquils, silenciosos, més lents. Fins i tot en aquells més massificats de turistes durant l’estiu, el ritme és tranquil, el soroll és baix (excepte pels turistes del sud d’Europa que som més cridaners). La civilització es nota també en l’estat i la cura de l’entorn. Mobiliari urbà sense guixades ni pintades, perfectament conservat. Sotabosc net i ben cuidat, preciós però gestionat; és el que té que hi hagi un ús i un aprofitament del bosc suficient per generar-ne un benefici econòmic, que creï l’incentiu necessari per tenir-ne cura, però amb control.
Oferta gastronòmica. La civilització es nota també en la gastronomia i l’organització. En la gastronomia: més enllà de trobar restaurants pseudo-italians arreu que sigui una mica turístic, la majoria de restaurants ofereixen producte i gastronomia local en horaris locals. Sí, ja sabem que la gastronomia de l’schnitzel i l’spätzle no és la mediterrània, però és el que tenen i ofereixen i, en molts casos, he de dir que de gran qualitat. He menjat Maultaschen boníssim, saboroses sopes de rossinyols o de patata, cansalada i ceba, bones carns i xarcuteria… Com a tot arreu, hi haurà de tot, òbviament. Fem un passeig per qualsevol lloc turístic de Catalunya i trobarem guacamole, tataki la majora de vegades mal fet, nachos, i així podríem seguir amb una llarga llista dels grans èxits del menjar per turistes. Amanit amb un barret de mexicà comprat a una botiga de les rambles de Barcelona ja tindríem el lot complet de la visita turística. La diferència és que el que m’hi he trobat allà és la preponderància d’allò propi, autòcton, com hauria de ser sempre: mostrar al món allò que tens per oferir a tots els nivells. La gastronomia és també part de la cultura d'un lloc, i el que he vist a Alemanya és exactament això, la promoció dels seus productes i la seva cultura al món. De la seva forma de ser i de fer.
“Si canviem horaris perdrem clientela!”, “Si no tenim guacamole i pota de pop amb patata perdrem clients”, “el turista vol les patates braves, els nachos i la pasta”, sentim aquí… Us sona el “si es prohibeix fumar als restaurants, es quedaran buits”? són excuses de mal pagador d’aquell qui no vol canviar res, poruc com és per les pròpies mancances i falta de visió, perquè els seus complexos li fan tenir vergonya d’allò propi; pors de viure en un passat amb una falsa sensació de control, quan el món és canvi constant, malgrat les pors i limitacions de qui no ho vulgui.
Promoció gastronòmica, promoció cultural. Em va sorprendre gratament veure una sèrie de food trucks a la plaça de la catedral de Freiburg im Breisgau. Per què? perquè no eren llocs d’hamburgueses i salsitxes, també molt típiques de la zona, és clar. Eren més aviat “drink trucks” (o wine trucks) de les diferents zones vitivinícoles del sud d’Alemanya. Són el millor país en qualitat de vins? potser no, no ho sé, però en tenen de molt bons i en fan una bona promoció. Drink trucks per degustar vins amb alguna cosa senzilla de menjar: formatges o embotits regionals; local, sempre local. Ja en parlaré més en un altre article d’això… o no. Promoció de cada regió, totes juntes. Pot ser que ho estigui idealitzant, és cert; una visita curta no et dona el coneixement de com funcionen, és evident, però ja m’agradaria veure quelcom així, per molt idealitzat que pugui ser, a una zona de concentració turística d’aquí o a un concert o festival d’estiu nostre, on el que més veiem són hamburgueses, pizzes, empanades argentines i algun asiàtic o algun mexicà. Posem-hi escudella (que en Jordi Vilà ja ens ha demostrat que es pot tenir escudella per endur), fricandó o vedella amb bolets, botifarra amb seques, esqueixada de bacallà, peus de porc a la brasa o guisats, desosats o no, amanides, arròs a la cassola, cap i pota, tripa, allioli a dojo amb carn a la brasa, fesols o mongeta; gambes, escamarlans, uriços, calamar de potera, seitons… tenim una gastronomia prou rica i àmplia per fer-ho, que no ens faci mandra doncs. Donem a conèixer els fesolets verds, el fesol de Santa Pau, les mongetes del ganxet, la tomata cor de bou, la nas de bruixa, la de pebrot…Promocionem el territori i els productors locals. Tot ben regat amb vins de la terra, de les moltes denominacions que tenim, col·laborant en promocionar-se en lloc de barallar-se com va passar amb el cava.
Cultura. Si la gastronomia és cultura, també ho és la llengua. Les cartes, totes, en alemany. No hem trobat una sola carta en anglès. I no passa res. Està bé. Em sembla bé. Crec que és lo correcte. Si no entens alguna cosa, t’ho expliquen. Google translator i ChatGPT funcionen molt bé; també Google maps amb les fotografies. I al tercer cop que vas a un restaurant ja comences a conèixer més o menys què són els plats més habituals, a entendre alguna paraula bàsica… no costa tant si hi ha voluntat. I ningú s’ha d’ofendre, faltaria més, perquè a Alemanya els textos siguin en alemany. I l’atenció és bona, t’expliquen el què hi ha i s’esforcen en fer-se entendre en la seva majoria. Un cambrer està donant servei de cara al públic, a Alemanya, a Catalunya, i a Alaska i, majoritàriament, la gent intenta fer la seva feina lo bé que pot. Qui vulgui viatjar sense entendre res, sense sortir de la seva bombolla (in)cultural pròpia, que ho faci amb realitat virtual i es quedi a casa. Viatjar per plaer, per veure món, ha d’implicar necessàriament i sempre que hi hagi interacció social una mínima voluntat d’integració, ni que sigui efímera, en el sentit de voler entendre com és aquella part del món. Com es pot fer això volent menjar “internacional” (si és que existeix tal cosa) amb la carta i el servei en el teu idioma i els teus horaris?
Horaris i organització. Comentava abans, de passada, el tema dels horaris. La basta majoria de llocs tanquen cuina a dos quarts de nou del vespre. A partir d’aquesta hora, no pots seure a menjar. A les deu o a tot estirar a dos quarts d’onze, el restaurant és buit; si vols, amb sort segons on estiguis, trobaràs algun bar on anar a fer cerveses fins més tard. I no hi ha cap problema en dir-te que han tancat cuina i fins aquí, amb educació però amb fermesa. Els teus horaris no són els seus. El personal de la restauració també té vida i horaris, i els fan respectar. S’han de fer respectar. Els preus són més elevats, és cert; aquí també ho seran, ja han començat a pujar significativament. És normal. Amb jornades laborals raonables i no infinites, els costos pugen. Ha de ser així. Aquesta organització es nota també en altres àmbits: respecte als límits de velocitat, malgrat cada intersecció amb un poble o fins i tot amb un petit disseminat de cases té límit de 30 Km/h. Conducció més ordenada i tranquil·la que la nostra, que per córrer ja tenen l’autobahn. Mobiliari urbà més ben conservat. Escasses pintades i guixades. Carrers nets. És un reflex de la societat, d’arrel protestant; més estricta i menys flexible, si es vol amb menys creativitat —l’ordre i la creativitat circulen en diferent sentit.
La civilització passa per entendre la diferència i respectar-la, sempre que sigui respectuosa (no caiguem en la paradoxa de Popper!). I en fer-ho sense perdre l’orgull i l’amor per allò propi. L’obligació és donar a conèixer amb amor i respecte la cultura pròpia. Potser algun dia aprendrem a valorar-nos i a col·laborar.
Llarga vida a la gastronomia dels pobles.